Una feina absurda

Juràssic Parc és una pel·lícula estatunidenca estrenada al 1993 dirigida per Steven Spielberg, i que està bassada en la novel·la de Michael Crichton. Fou una pel·lícula que obtingué tres premis Óscar, i que aconseguí una gran popularitat i èxit entre el públic. Un d’aquests premis fou als millors efectes especials. I, realment hi posaren molta dedicació als efectes especials. Els tècnics estigueren un any sencer construint un nadó de dinosaure, al qual s’havia de pujar un dels nois en una escena concreta. Després de rodar la pel·lícula sencera, durant la edició Steven Spielberg decidí que aquella escena (en la que es muntaven sobre el dinosaure) tallava el curs de l’argument i l’eliminà.

Així que, després d’un any de feina per construir aquest dinosaure, no s’utilitzà per res. 

Il·lusions òptiques

Quan els nostres ulls veuen una imatge, la retina la capta i transmet la informació que ha vist a través d’impulsos nerviosos, al cervell. En arribar al cervell, aquest ha d’interpretar la informació rebuda. Llavors, és quan el nostre cos envia les ordres corresponents perquè el nostre cos reaccioni al que veu. Però, en ocasions el cervell no interpreta correctament la informació i es produeixen il·lusions òptiques.

Aquestes d’aquí són imatges d’algunes il·lusions òptiques. Després de cada una hi ha una breu explicació de que provoca aquesta distorsió de la realitat.

Una il·lusió molt típica: una imatge que dóna sensació de moviment. 

L'explicació és senzilla, és un efecte similar al que produeix el cinema. Cada cercle està seguit per un altre, que és igual a l'anterior però està girat. Quan els nostres ulls miren un cercle i després un altre es produeix aquesta sensació de moviment.

Aquesta il·lusió és un altre clàssic. La il·lusió està en que la casella anomenada A i la casella anomenada B, són del mateix color. 

En la segona imatge, sembla que A sigui negre i B blanca.

Però si mirem la última imatge, veurem que són del mateix color.

Al contrari del que molts es puguin imaginar, no s'ha canviat el color de les caselles ni hi ha cap truc per l'estil.

El que passa és que, en la segona imatge, la casella B està a l'ombra del cilindre verd. En veure una ombra (encara que potser hi haurà gent que fins ara no ho haurà notat), el nostre cervell assumeix que la casella B ha de ser més clara perquè les ombres enfosqueixen els objectes que tapen. Així, ens crea la impressió de que és blanca (o gris clar).

NO ET RENDEIXIS

El salmó és un peix d’aigua dolça però també podria ser classificat en la categoria de peix d’aigua salada. El motiu d’això és que, tot i que neixen als rius, passen la gran part de la seva vida al mar.

La vida del salmó comença al capdamunt dels rius, i només néixer neden fins arribar al mar. Allà passen els pròxims anys de la seva vida i, quan arriba el moment de la reproducció tornen al riu. Pugen al naixement del riu i allà hi dipositen els ous. Llavors, tornen al mar on acaba la seva vida.

El salmó és un clar exemple de superació i perseverança, perquè nedar a contracorrent costa molt i s’ha de tenir molta força de voluntat per no rendir-se malgrat les dificultats.

Sigueu salmons!

Caga Tió

El tió és una tradició catalana nadalenca que consisteix en que un tronc apareix de sobte un dia a les llars on hi ha infants i hi perdura fins la nit de Nadal. Durant aquest temps se’l tapa amb una manta i se li dóna menjar. El dia 24 o 25 de desembre tots els nens i nenes de la casa es col·loquen al seu voltant cantant-li cançons mentre el colpegen amb un bastó per fer que el tió cagui regals pels més petits.

Però d’on prové aquesta tradició? Antigament, la fusta de l’arbre era el punt de partida per a moltes coses necessàries i quotidianes: els mobles, les eines, les bigues de les cases.  

El tió no era altre cosa que el tronc que cremava a la llar de foc. Aquest tronc, al cremar, produïa béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i de forma simbòlica oferia presents. Així doncs, el seu origen prové d’una celebració com a agraïment i reconeixement de la importància de la fusta dels arbres a les llars.

Amb el temps va anar-se convertint en la tradició que és actualment, tot i que abans la tradició consistia en que els nens havien d’escollir un tronc i s’encarregaven també de fer que aquest cobrés vida; col·locant-li ulls, nas i, sobre tot, boca. 

Aquest vídeo narra la llegenda del tió.

I aquest vídeo d'aquí mostra una cançó de les que es canten per fer cagar el tió, amb dibuixos que escenifiquen la lletra de la cançó.

REC

REC és una pel·lícula de terror espanyola dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza. 

Escrigueren un guió que es mantingué en secret, no tant sols per la premsa, sinó també per tot l’equip. El rodatge de la pel·lícula fou gairebé del tot improvisat.

Els actors hagueren de realitzar una feina grandiosa per familiaritzar-se amb els personatges. D’aquesta manera, podrien reaccionar davant del que es trobessin.

L’operador de càmera, que tampoc coneixia el que passaria, s’anava trobant amb les situacions i havia de reaccionar de pressa, mostrant tot el que succeïa a escena. A més, al ser l’única càmera que gravava la pel·lícula, no era possible col·locar diversos plans o punts de vista. Eren els únics ulls per mostrar-ho tot a l’espectador.

Els efectes de so i efectes especials també ho tenien molt complicat. El més normal en un rodatge és que es gravi un pla específicament per cada efecte, però aquí havien de posar els efectes en funcionament a meitat d’un pla que després continuava. És una pel·lícula molt sofisticada i complexa que aparenta molta senzillesa.

"Nosotros creamos una realidad falsa y luego enviamos a un equipo de TV para que lo contase" digué Paco Plaza a una roda de premsa. 

La segona entrega situa la història pocs minuts després dels últims esdeveniments de la primera part. El rodatge d'aquesta pel·lícula durà tant sols sis setmanes. Aquesta pel·lícula comptà amb sis càmeres en total. A més, quan començaren a rodar, una de les càmeres estava en visió nocturna i així és com quedà definitivament la pel·lícula.  

OK GO

OK GO és un grup musical procedent d'Estats Units que aparegué al 1998 i que, en l'actualitat, continua en actiu. Aquest grup és famós, sobretot, pels seus creatius i originals videoclips. Aquí deixo tres videoclips que  trobo diferents i molt curiosos. Espero que us agradin.

End love (el final de l'amor) és un vídeo prou senzill que combina escenes accelarades i alentides.

Last leaf (l'últim full) és un vídeo que mostra una sèrie de dibuixos impresos sobre una llesca de pa torrat.

This is too shall pass (això també passarà) en aquest video surt un circuit d'efecte dominó (també anomenat espectacle dominó). 

Nombres romans als rellotges

El quatre escrit en nombres romans és IV, tot i així en molts rellotges s’escriu IIII. Aquesta visió sobta bastant i, sovint, es creu que el fabricant ha comès un greu error o alguna cosa per aquest estil. La veritat és que aquest error ve de molt més lluny. Hi ha varies teories i totes molt curioses. La primera teoria narra la història d’un rellotger que, per error, escrigué IIII enlloc de IV en un rellotge del rei. El monarca en veure l’error ordenà que s’executés al rellotger. A partir d’aquell moment la resta de rellotgers ho escrigueren així expressament, en senyal de protesta. La segona teoria dóna un argument estètic a l’error. Escrit malament, hi ha quatre hores amb I, quatre hores amb V i quatre hores amb X. A més, també és més fàcil llegir el nombre IIII que el nombre IV amb la inclinació de l’esfera del rellotge. La darrera teoria diu que al rei Lluís XIV de França li agradava més i va ordenar que tots els rellotges fossin així, i ha quedat com una costum entre rellotgers. Totes són històries verídiques tot i que no se sap molt bé quina d’aquestes teories és la que esdevingué aquesta costum que ha perdurat fins als nostres dies.