Caga Tió

El tió és una tradició catalana nadalenca que consisteix en que un tronc apareix de sobte un dia a les llars on hi ha infants i hi perdura fins la nit de Nadal. Durant aquest temps se’l tapa amb una manta i se li dóna menjar. El dia 24 o 25 de desembre tots els nens i nenes de la casa es col·loquen al seu voltant cantant-li cançons mentre el colpegen amb un bastó per fer que el tió cagui regals pels més petits.

Però d’on prové aquesta tradició? Antigament, la fusta de l’arbre era el punt de partida per a moltes coses necessàries i quotidianes: els mobles, les eines, les bigues de les cases.  

El tió no era altre cosa que el tronc que cremava a la llar de foc. Aquest tronc, al cremar, produïa béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i de forma simbòlica oferia presents. Així doncs, el seu origen prové d’una celebració com a agraïment i reconeixement de la importància de la fusta dels arbres a les llars.

Amb el temps va anar-se convertint en la tradició que és actualment, tot i que abans la tradició consistia en que els nens havien d’escollir un tronc i s’encarregaven també de fer que aquest cobrés vida; col·locant-li ulls, nas i, sobre tot, boca. 

Aquest vídeo narra la llegenda del tió.

I aquest vídeo d'aquí mostra una cançó de les que es canten per fer cagar el tió, amb dibuixos que escenifiquen la lletra de la cançó.

REC

REC és una pel·lícula de terror espanyola dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza. 

Escrigueren un guió que es mantingué en secret, no tant sols per la premsa, sinó també per tot l’equip. El rodatge de la pel·lícula fou gairebé del tot improvisat.

Els actors hagueren de realitzar una feina grandiosa per familiaritzar-se amb els personatges. D’aquesta manera, podrien reaccionar davant del que es trobessin.

L’operador de càmera, que tampoc coneixia el que passaria, s’anava trobant amb les situacions i havia de reaccionar de pressa, mostrant tot el que succeïa a escena. A més, al ser l’única càmera que gravava la pel·lícula, no era possible col·locar diversos plans o punts de vista. Eren els únics ulls per mostrar-ho tot a l’espectador.

Els efectes de so i efectes especials també ho tenien molt complicat. El més normal en un rodatge és que es gravi un pla específicament per cada efecte, però aquí havien de posar els efectes en funcionament a meitat d’un pla que després continuava. És una pel·lícula molt sofisticada i complexa que aparenta molta senzillesa.

"Nosotros creamos una realidad falsa y luego enviamos a un equipo de TV para que lo contase" digué Paco Plaza a una roda de premsa. 

La segona entrega situa la història pocs minuts després dels últims esdeveniments de la primera part. El rodatge d'aquesta pel·lícula durà tant sols sis setmanes. Aquesta pel·lícula comptà amb sis càmeres en total. A més, quan començaren a rodar, una de les càmeres estava en visió nocturna i així és com quedà definitivament la pel·lícula.