Caga Tió

El tió és una tradició catalana nadalenca que consisteix en que un tronc apareix de sobte un dia a les llars on hi ha infants i hi perdura fins la nit de Nadal. Durant aquest temps se’l tapa amb una manta i se li dóna menjar. El dia 24 o 25 de desembre tots els nens i nenes de la casa es col·loquen al seu voltant cantant-li cançons mentre el colpegen amb un bastó per fer que el tió cagui regals pels més petits.

Però d’on prové aquesta tradició? Antigament, la fusta de l’arbre era el punt de partida per a moltes coses necessàries i quotidianes: els mobles, les eines, les bigues de les cases.  

El tió no era altre cosa que el tronc que cremava a la llar de foc. Aquest tronc, al cremar, produïa béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i de forma simbòlica oferia presents. Així doncs, el seu origen prové d’una celebració com a agraïment i reconeixement de la importància de la fusta dels arbres a les llars.

Amb el temps va anar-se convertint en la tradició que és actualment, tot i que abans la tradició consistia en que els nens havien d’escollir un tronc i s’encarregaven també de fer que aquest cobrés vida; col·locant-li ulls, nas i, sobre tot, boca. 

Aquest vídeo narra la llegenda del tió.

I aquest vídeo d'aquí mostra una cançó de les que es canten per fer cagar el tió, amb dibuixos que escenifiquen la lletra de la cançó.

REC

REC és una pel·lícula de terror espanyola dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza. 

Escrigueren un guió que es mantingué en secret, no tant sols per la premsa, sinó també per tot l’equip. El rodatge de la pel·lícula fou gairebé del tot improvisat.

Els actors hagueren de realitzar una feina grandiosa per familiaritzar-se amb els personatges. D’aquesta manera, podrien reaccionar davant del que es trobessin.

L’operador de càmera, que tampoc coneixia el que passaria, s’anava trobant amb les situacions i havia de reaccionar de pressa, mostrant tot el que succeïa a escena. A més, al ser l’única càmera que gravava la pel·lícula, no era possible col·locar diversos plans o punts de vista. Eren els únics ulls per mostrar-ho tot a l’espectador.

Els efectes de so i efectes especials també ho tenien molt complicat. El més normal en un rodatge és que es gravi un pla específicament per cada efecte, però aquí havien de posar els efectes en funcionament a meitat d’un pla que després continuava. És una pel·lícula molt sofisticada i complexa que aparenta molta senzillesa.

"Nosotros creamos una realidad falsa y luego enviamos a un equipo de TV para que lo contase" digué Paco Plaza a una roda de premsa. 

La segona entrega situa la història pocs minuts després dels últims esdeveniments de la primera part. El rodatge d'aquesta pel·lícula durà tant sols sis setmanes. Aquesta pel·lícula comptà amb sis càmeres en total. A més, quan començaren a rodar, una de les càmeres estava en visió nocturna i així és com quedà definitivament la pel·lícula.  

OK GO

OK GO és un grup musical procedent d'Estats Units que aparegué al 1998 i que, en l'actualitat, continua en actiu. Aquest grup és famós, sobretot, pels seus creatius i originals videoclips. Aquí deixo tres videoclips que  trobo diferents i molt curiosos. Espero que us agradin.

End love (el final de l'amor) és un vídeo prou senzill que combina escenes accelarades i alentides.

Last leaf (l'últim full) és un vídeo que mostra una sèrie de dibuixos impresos sobre una llesca de pa torrat.

This is too shall pass (això també passarà) en aquest video surt un circuit d'efecte dominó (també anomenat espectacle dominó). 

Nombres romans als rellotges

El quatre escrit en nombres romans és IV, tot i així en molts rellotges s’escriu IIII. Aquesta visió sobta bastant i, sovint, es creu que el fabricant ha comès un greu error o alguna cosa per aquest estil. La veritat és que aquest error ve de molt més lluny. Hi ha varies teories i totes molt curioses. La primera teoria narra la història d’un rellotger que, per error, escrigué IIII enlloc de IV en un rellotge del rei. El monarca en veure l’error ordenà que s’executés al rellotger. A partir d’aquell moment la resta de rellotgers ho escrigueren així expressament, en senyal de protesta. La segona teoria dóna un argument estètic a l’error. Escrit malament, hi ha quatre hores amb I, quatre hores amb V i quatre hores amb X. A més, també és més fàcil llegir el nombre IIII que el nombre IV amb la inclinació de l’esfera del rellotge. La darrera teoria diu que al rei Lluís XIV de França li agradava més i va ordenar que tots els rellotges fossin així, i ha quedat com una costum entre rellotgers. Totes són històries verídiques tot i que no se sap molt bé quina d’aquestes teories és la que esdevingué aquesta costum que ha perdurat fins als nostres dies.

James Barry

Va néixer el 9 de novembre de 1795. Fou un important cirurgià que treballà com a assistent d’hospital per l’exèrcit britànic. Serví a la batalla de Waterloo, a la India i a Sud-àfrica. Després de viatjar per gran part del món, tornà a Gran Bretanya (després d’haver contret la febre groga) i es retirà.

El 25 de juliol de 1865 Barry mor. En el moment de fer-li l’autòpsia, els metges, observaren sorpresos que el doctor James Barry era en realitat una dona.

Actualment, s’han fet diverses hipòtesis sobre la seva identitat. Es creu que el seu nom real era Miranda Stuart i que s’havia canviat el nom i el sexe per tal de poder formar-se en el camp de la medecina i treballar de cirurgiana a hospitals i a l’exèrcit, ja que en aquella època no estava permès l’accés d’una dona a aquesta professió.

I, com Miranda Stuart, són moltes les dones que, al llarg de la historia, s’han vist obligades a fingir qui i que eren per tal de poder dedicar-se a allò que elles volguessin, sense limitacions per ser dones.

Cementiris

La paraula cementiri té un origen prou curiós. Prové del grec “koimetérion” i significa dormitori. Però des de quan ens dediquem a enterrar als difunts? Doncs des de la prehistòria.

Quan en el neolític aparegué l’agricultura, els homes prehistòrics contemplaren que si plantaven una llavor (aparentment sense vida) i la regaven i cuidaven, aviat en creixia un brot. Aquest anava creixent i convertint-se en una preciosa planta d’on podien treure aliments diversos.

Així que, després de molta reflexió arribaren a una conclusió. Que la terra creava vida a partir d’una cosa morta. Llavors, començaren a enterrar als morts per veure si així tornaven a la vida. Em resulta curiós veure que, un costum de fa tants anys, segueix fent-se actualment amb ben poques modificacions, si és que n’hi ha alguna.

Albert Einstein

Avui en dia tothom coneix aquest nom. Inclús, encara que no tinguis ni idea de qui és, tots em sentit aquest nom algun cop. I també és molta la gent que, tot i que no sap perquè, és conscient de que fou un gran científic.

Albert Einstein fou un científic alemany que féu varis descobriments però el més conegut és l’anomenada Teoria de la Relativitat.

Tenint en compte que fou Premi Nobel de Física seria lògic creure que era un nen prodigi, que estudiava molt i treia molt bones notes sempre. Però la veritat és que no fou així. Mai fou un bon alumne. És cert que sempre se’n sortia molt bé amb les matemàtiques i la física però no mostrava cap mena d’interès en la resta d’assignatures. Fins i tot, es matriculà a un batxillerat de Munich però abans d’acabar el curs abandonà els estudis. La seva família intentà matricular-lo a una universitat però suspengué l’examen d’accés a causa de les seves deficients notes de lletres.

Aquesta anècdota m’ha semblat interessant d’explicar en la meva primera entrada ja que sovint resulta estrany o difícil de creure que un científic famós o algú que és conegut per la seva intel·ligència i els descobriments que ha fet, no sempre hagi estat així. Sovint creiem que aquells que arriben lluny és perquè han nascut amb dots especials. Però molt pocs cops és així. En general, el que duu lluny a les persones és l’esforç i l’ambició. No s’ha de tenir res d’especial per canviar el món, només creure-s’ho i no rendir-se.

En aquesta imatge es veu la torre anomenada Taipei 101 que mostrà la famosa equació de la Teoria de la Relativitat E=m·c² durant l’esdeveniment mundial de la física de l’any 2005.