Una gran història

Walt Elias Disney fou el creador dels dibuixos animats més populars i famosos de la història. El seu personatge principal fou Mickey Mouse qui patí molts canvis i modificacions fins arribar a la seva forma actual. Aquest personatge començà anomenant-se Mortimer però finalment la seva dona aconseguí que el cambiés a Mickey. Durant molts anys aquest petit ratolinet fou doblat pel mateix Walt Disney. És per això, que resulta tan curiós el descobriment de que Walt Disney tenia por als ratolins (Musofòbia).


Una altra cosa molt curiosa d'aquest personatge és el popular mite de que estava criopreservat, és a dir, que l'havien congelat i que seria descongelat en el moment en que els avenços científics permetessin tornar-lo a la vida. Això és completament fals, si bé si que és cert que tenia un gran interès en la crionització.




Us deixo el primer curt-metratge del ratolí Mickey. S'anomena Crazy Plane (Avió boig) i fou estrenat el 1928.

Walt Disney: No he fet les pel·lícules pels nens, sinó pel nen que hi ha dins de cadascún de nosaltres, ja tinguin sis o seixanta anys.
I do not make films primarily for children. I make them for the child in all of us, whether we be six or sixty.

Això és ja preocupant!

És curiós la de coincidències que poden existir entre algunes persones. És el cas de dos presidents d'Estats Units: Abraham Lincoln i John F. Kennedy.
- Abraham Lincoln va ser elegit en el congrés l'any 1846 i John F. Kennedy va ser elegit en el congrés l'any 1946.
- Tots dos van ser assassinats d'un tret al cap un divendres.
- Les esposes de tots dos presidents van perdre un fill mentre vivien a la Casa Blanca.
Aquestes són tres de les moltes coincidències que existeixen entre aquests dos personatges. Si voleu seguir coneixent al detall aquestes curioses similituds continueu llegint.

I tu, de què tens por?

L'aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a persones, objectes, situacions o actes està definida pel terme fòbia. 

Però hi ha fòbies ben curioses. Una d'aquestes és la Socerafòbia que és la fòbia als sogres o la Penterafòbia que és la fòbia específica a la sogra.

La fòbia més comuna és l'Algofòbia o fòbia al dolor. 

No tot és el que sembla

Què opineu dels enterraments? Creieu que quants més diners us hi gasteu millor serà? Doncs Publio Virgilio Marón, un fill de pagesos de l’època romana i escriptor de l’Eneida, sí que ho creia.

Es gastà 800.000 sestercis romans (uns 120.000 euros actuals) en un funeral. Al contrari del que seria imaginable, no era el funeral d’un germà ni d’un pare; ni tan sols el seu propi funeral. El funeral en que es gastà aquestes exorbitants xifres era el de la seva mascota. I aquesta mascota és alhora sorprenent. No, no era un gos. No, tampoc era un gat. Era una mosca. Aquest home contractà una orquestra de 50 músics, un munt d’escriptors importants de l’època perquè recitessin poemes i fins i tot unes dones perquè ploressin la mort del insecte. El més cridaner fou el mausoleu que construí perquè la mosca descanses en pau.

Tothom pensà que s’havia tornat boig, però un any més tard es descobrir els verdaders motius de Virgili. Aquest tenia amics a les altes esferes i l’informaren de que estaven a punt d’aprovar una nova llei. Amb aquesta llei podrien expropiar terres als latifundistes per entregar-les als soldats retirats. Però tenia una excepció, no s’expropiarien terres que continguessin tombes.

D’aquesta manera no perdé les seves possessions.  

Dia fatídic

El 23 de març és el dia mundial del llibre. Però, per què?

Resulta que el 23 d'abril de diversos anys, han mort molts autors destacats (Wordsworth, Shakespeare, Cervantes, i molts d'altres). Per això, l'any 1930 sorgí una iniciativa per part de l'escriptor valencià Vicent Clavel Andrés de suggerir aquest dia com a dia Mundial del Llibre. Així, s'utilitzà una data tan fatídica per rememorar i honorar els llibres i els seus escriptors.

Feliç Día del Llibre!

Quines coses de robar.

L’estiu del 2007 va aparèixer al New York Post una notícia sorprenent.

A una zona concreta, a una platja de Hongria; cada hivern cobrien les platges amb una espècie de carpa per evitar que la gent es banyés. En arribar l’estiu, retiren les carpes i deixen a la vista la platja. La sorpresa fou que, en destapar la platja veieren que no n’hi havia.

Mentre la platja estava coberta, algú va aprofitar per robar-la. Van aprofitar per robar els para-sols, les cabanyes de fusta i les botiguetes. Però no només van robar això. Van robar una cosa molt més important, una cosa gairebé imprescindible en una platja. La sorra. Sí, ho heu llegit bé. Van robar 6.000 metres cúbics de sorra de la platja.

Realment la gent roba coses ben estranyes! 

Tots tenim els nostres motius

Thomas Alva Edison fou un inventor Estatunidenc que va patentar més de mil invents, entre els quals destaca la bombeta ja que és el seu invent més famós. Es diu que tot allò amb que hom acaba ajudant a la gent, comença amb la intenció d’ajudar-se a un mateix. I aquest és precisament el cas d’Edison. És cert que, amb la invenció de la bombeta, ajudà molt a la humanitat provocant grans avenços en la tecnologia mundial. Però el seu projecte començà a interessar-lo per un motiu personal. Thomas Edison, des de ben petit i al llarg de gran part de la seva vida, tingué por a la foscor. Per aquest motiu, provà deu mil filaments de diversos materials fins que un s’encengué. Quan hagué aconseguit trobar el filament correcte i la bombeta començà a il·luminar-se, un periodista sol·licità una entrevista. En aquesta entrevista, el periodista preguntà a l’inventor què pensava en aquell moment dels seus 9999 errors abans de trobar el filament correcte. Edison respongué: “No vaig fallar 9999 cops. Tan sols vaig trobar 9999 maneres de fer que una bombeta no funcioni.”
(Frase original en anglès: I have not failed. I've just found 9999 ways that won't work.) 

Segur que no m'enganyes.

La llei, en un concepte polític, és un norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder legislatiu.

Tot i així les lleis no sempre tenen lògica. De fet, hi ha moltes lleis a la gran majoria dels països del món que són absurdes o irreals. Aquí us deixo unes quantes que em resulten curioses i, fins i tot, gracioses.

Canadà: és il·legal intentar aprendre bruixeria.

Illinois (Estats Units): és il·legal que un monstre entri dins dels límits de les ciutats.

Texas (Estats Units): Quan dos trens s’ajunten en una cruïlla, tots dos han d’aturar-se i cap dels dos pot continuar endavant fins que l’altre tren hagi marxat.

Idaho (Estats Units): està prohibit portar armes ocultes, a menys que s’exhibeixin públicament.

Iowa (Estats Units): els cavalls no estan autoritzats per menjar boques d’incendi.

Carolina del Nord (Estats Units): si un home i una dona, que no són matrimoni es registren en un hotel com a matrimoni, segons les lleis de l’Estat a partir d’aquell moment estan oficialment casats.

Pennsylvania (Estats Units): és il·legal dormir en un congelador.

Chicago (Estats Units): està prohibit menjar en un lloc que estigui ardent.

Atlanta (Estats Units): està prohibit lligar una girafa a una farola.

Singapur: està prohibit vendre xiclets.

Australia: està prohibit canviar una bombeta, sinó ets electricista.

Filipines: els cotxes amb matricules acabades en 1 o 2 no poden circular els dilluns de les 7 del matí a les 7 del vespre, els acabats amb 3 o 4 no poden circular els dimarts en les mateixes hores, i així fins arribar als acabats en 9 o 0, que no poden circular els divendres. Els dissabtes i diumenges poden circular tots els cotxes.

França: està prohibit fer fotografies de policies o dels seus cotxes, inclús si només surten en un segon pla.

Alemanya: un coixí pot ser considerat un arma “passiva”.

Dinamarca: els restaurants no poden cobrar l’aigua excepte si l’aigua porta gel o trossos de llimona.

Noruega: les begudes que continguin més de 4,75% d’alcohol no podran ser venudes en època d’eleccions.

Anglaterra: és il·legal morir al Parlament britànic. També és il·legal penjar un llit de la finestra i estar borratxo en possessió d’una vaca. 

Pot semblar una broma però no ho és. Tot això és completament real. I  a més, no són les úniques lleis absurdes ni els únics països en que es troben.

Una feina absurda

Juràssic Parc és una pel·lícula estatunidenca estrenada al 1993 dirigida per Steven Spielberg, i que està bassada en la novel·la de Michael Crichton. Fou una pel·lícula que obtingué tres premis Óscar, i que aconseguí una gran popularitat i èxit entre el públic. Un d’aquests premis fou als millors efectes especials. I, realment hi posaren molta dedicació als efectes especials. Els tècnics estigueren un any sencer construint un nadó de dinosaure, al qual s’havia de pujar un dels nois en una escena concreta. Després de rodar la pel·lícula sencera, durant la edició Steven Spielberg decidí que aquella escena (en la que es muntaven sobre el dinosaure) tallava el curs de l’argument i l’eliminà.

Així que, després d’un any de feina per construir aquest dinosaure, no s’utilitzà per res. 

Il·lusions òptiques

Quan els nostres ulls veuen una imatge, la retina la capta i transmet la informació que ha vist a través d’impulsos nerviosos, al cervell. En arribar al cervell, aquest ha d’interpretar la informació rebuda. Llavors, és quan el nostre cos envia les ordres corresponents perquè el nostre cos reaccioni al que veu. Però, en ocasions el cervell no interpreta correctament la informació i es produeixen il·lusions òptiques.

Aquestes d’aquí són imatges d’algunes il·lusions òptiques. Després de cada una hi ha una breu explicació de que provoca aquesta distorsió de la realitat.

Una il·lusió molt típica: una imatge que dóna sensació de moviment. 

L'explicació és senzilla, és un efecte similar al que produeix el cinema. Cada cercle està seguit per un altre, que és igual a l'anterior però està girat. Quan els nostres ulls miren un cercle i després un altre es produeix aquesta sensació de moviment.

Aquesta il·lusió és un altre clàssic. La il·lusió està en que la casella anomenada A i la casella anomenada B, són del mateix color. 

En la segona imatge, sembla que A sigui negre i B blanca.

Però si mirem la última imatge, veurem que són del mateix color.

Al contrari del que molts es puguin imaginar, no s'ha canviat el color de les caselles ni hi ha cap truc per l'estil.

El que passa és que, en la segona imatge, la casella B està a l'ombra del cilindre verd. En veure una ombra (encara que potser hi haurà gent que fins ara no ho haurà notat), el nostre cervell assumeix que la casella B ha de ser més clara perquè les ombres enfosqueixen els objectes que tapen. Així, ens crea la impressió de que és blanca (o gris clar).

NO ET RENDEIXIS

El salmó és un peix d’aigua dolça però també podria ser classificat en la categoria de peix d’aigua salada. El motiu d’això és que, tot i que neixen als rius, passen la gran part de la seva vida al mar.

La vida del salmó comença al capdamunt dels rius, i només néixer neden fins arribar al mar. Allà passen els pròxims anys de la seva vida i, quan arriba el moment de la reproducció tornen al riu. Pugen al naixement del riu i allà hi dipositen els ous. Llavors, tornen al mar on acaba la seva vida.

El salmó és un clar exemple de superació i perseverança, perquè nedar a contracorrent costa molt i s’ha de tenir molta força de voluntat per no rendir-se malgrat les dificultats.

Sigueu salmons!

Caga Tió

El tió és una tradició catalana nadalenca que consisteix en que un tronc apareix de sobte un dia a les llars on hi ha infants i hi perdura fins la nit de Nadal. Durant aquest temps se’l tapa amb una manta i se li dóna menjar. El dia 24 o 25 de desembre tots els nens i nenes de la casa es col·loquen al seu voltant cantant-li cançons mentre el colpegen amb un bastó per fer que el tió cagui regals pels més petits.

Però d’on prové aquesta tradició? Antigament, la fusta de l’arbre era el punt de partida per a moltes coses necessàries i quotidianes: els mobles, les eines, les bigues de les cases.  

El tió no era altre cosa que el tronc que cremava a la llar de foc. Aquest tronc, al cremar, produïa béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i de forma simbòlica oferia presents. Així doncs, el seu origen prové d’una celebració com a agraïment i reconeixement de la importància de la fusta dels arbres a les llars.

Amb el temps va anar-se convertint en la tradició que és actualment, tot i que abans la tradició consistia en que els nens havien d’escollir un tronc i s’encarregaven també de fer que aquest cobrés vida; col·locant-li ulls, nas i, sobre tot, boca. 

Aquest vídeo narra la llegenda del tió.

I aquest vídeo d'aquí mostra una cançó de les que es canten per fer cagar el tió, amb dibuixos que escenifiquen la lletra de la cançó.

REC

REC és una pel·lícula de terror espanyola dirigida per Jaume Balagueró i Paco Plaza. 

Escrigueren un guió que es mantingué en secret, no tant sols per la premsa, sinó també per tot l’equip. El rodatge de la pel·lícula fou gairebé del tot improvisat.

Els actors hagueren de realitzar una feina grandiosa per familiaritzar-se amb els personatges. D’aquesta manera, podrien reaccionar davant del que es trobessin.

L’operador de càmera, que tampoc coneixia el que passaria, s’anava trobant amb les situacions i havia de reaccionar de pressa, mostrant tot el que succeïa a escena. A més, al ser l’única càmera que gravava la pel·lícula, no era possible col·locar diversos plans o punts de vista. Eren els únics ulls per mostrar-ho tot a l’espectador.

Els efectes de so i efectes especials també ho tenien molt complicat. El més normal en un rodatge és que es gravi un pla específicament per cada efecte, però aquí havien de posar els efectes en funcionament a meitat d’un pla que després continuava. És una pel·lícula molt sofisticada i complexa que aparenta molta senzillesa.

"Nosotros creamos una realidad falsa y luego enviamos a un equipo de TV para que lo contase" digué Paco Plaza a una roda de premsa. 

La segona entrega situa la història pocs minuts després dels últims esdeveniments de la primera part. El rodatge d'aquesta pel·lícula durà tant sols sis setmanes. Aquesta pel·lícula comptà amb sis càmeres en total. A més, quan començaren a rodar, una de les càmeres estava en visió nocturna i així és com quedà definitivament la pel·lícula.  

OK GO

OK GO és un grup musical procedent d'Estats Units que aparegué al 1998 i que, en l'actualitat, continua en actiu. Aquest grup és famós, sobretot, pels seus creatius i originals videoclips. Aquí deixo tres videoclips que  trobo diferents i molt curiosos. Espero que us agradin.

End love (el final de l'amor) és un vídeo prou senzill que combina escenes accelarades i alentides.

Last leaf (l'últim full) és un vídeo que mostra una sèrie de dibuixos impresos sobre una llesca de pa torrat.

This is too shall pass (això també passarà) en aquest video surt un circuit d'efecte dominó (també anomenat espectacle dominó). 

Nombres romans als rellotges

El quatre escrit en nombres romans és IV, tot i així en molts rellotges s’escriu IIII. Aquesta visió sobta bastant i, sovint, es creu que el fabricant ha comès un greu error o alguna cosa per aquest estil. La veritat és que aquest error ve de molt més lluny. Hi ha varies teories i totes molt curioses. La primera teoria narra la història d’un rellotger que, per error, escrigué IIII enlloc de IV en un rellotge del rei. El monarca en veure l’error ordenà que s’executés al rellotger. A partir d’aquell moment la resta de rellotgers ho escrigueren així expressament, en senyal de protesta. La segona teoria dóna un argument estètic a l’error. Escrit malament, hi ha quatre hores amb I, quatre hores amb V i quatre hores amb X. A més, també és més fàcil llegir el nombre IIII que el nombre IV amb la inclinació de l’esfera del rellotge. La darrera teoria diu que al rei Lluís XIV de França li agradava més i va ordenar que tots els rellotges fossin així, i ha quedat com una costum entre rellotgers. Totes són històries verídiques tot i que no se sap molt bé quina d’aquestes teories és la que esdevingué aquesta costum que ha perdurat fins als nostres dies.

James Barry

Va néixer el 9 de novembre de 1795. Fou un important cirurgià que treballà com a assistent d’hospital per l’exèrcit britànic. Serví a la batalla de Waterloo, a la India i a Sud-àfrica. Després de viatjar per gran part del món, tornà a Gran Bretanya (després d’haver contret la febre groga) i es retirà.

El 25 de juliol de 1865 Barry mor. En el moment de fer-li l’autòpsia, els metges, observaren sorpresos que el doctor James Barry era en realitat una dona.

Actualment, s’han fet diverses hipòtesis sobre la seva identitat. Es creu que el seu nom real era Miranda Stuart i que s’havia canviat el nom i el sexe per tal de poder formar-se en el camp de la medecina i treballar de cirurgiana a hospitals i a l’exèrcit, ja que en aquella època no estava permès l’accés d’una dona a aquesta professió.

I, com Miranda Stuart, són moltes les dones que, al llarg de la historia, s’han vist obligades a fingir qui i que eren per tal de poder dedicar-se a allò que elles volguessin, sense limitacions per ser dones.

Cementiris

La paraula cementiri té un origen prou curiós. Prové del grec “koimetérion” i significa dormitori. Però des de quan ens dediquem a enterrar als difunts? Doncs des de la prehistòria.

Quan en el neolític aparegué l’agricultura, els homes prehistòrics contemplaren que si plantaven una llavor (aparentment sense vida) i la regaven i cuidaven, aviat en creixia un brot. Aquest anava creixent i convertint-se en una preciosa planta d’on podien treure aliments diversos.

Així que, després de molta reflexió arribaren a una conclusió. Que la terra creava vida a partir d’una cosa morta. Llavors, començaren a enterrar als morts per veure si així tornaven a la vida. Em resulta curiós veure que, un costum de fa tants anys, segueix fent-se actualment amb ben poques modificacions, si és que n’hi ha alguna.

Albert Einstein

Avui en dia tothom coneix aquest nom. Inclús, encara que no tinguis ni idea de qui és, tots em sentit aquest nom algun cop. I també és molta la gent que, tot i que no sap perquè, és conscient de que fou un gran científic.

Albert Einstein fou un científic alemany que féu varis descobriments però el més conegut és l’anomenada Teoria de la Relativitat.

Tenint en compte que fou Premi Nobel de Física seria lògic creure que era un nen prodigi, que estudiava molt i treia molt bones notes sempre. Però la veritat és que no fou així. Mai fou un bon alumne. És cert que sempre se’n sortia molt bé amb les matemàtiques i la física però no mostrava cap mena d’interès en la resta d’assignatures. Fins i tot, es matriculà a un batxillerat de Munich però abans d’acabar el curs abandonà els estudis. La seva família intentà matricular-lo a una universitat però suspengué l’examen d’accés a causa de les seves deficients notes de lletres.

Aquesta anècdota m’ha semblat interessant d’explicar en la meva primera entrada ja que sovint resulta estrany o difícil de creure que un científic famós o algú que és conegut per la seva intel·ligència i els descobriments que ha fet, no sempre hagi estat així. Sovint creiem que aquells que arriben lluny és perquè han nascut amb dots especials. Però molt pocs cops és així. En general, el que duu lluny a les persones és l’esforç i l’ambició. No s’ha de tenir res d’especial per canviar el món, només creure-s’ho i no rendir-se.

En aquesta imatge es veu la torre anomenada Taipei 101 que mostrà la famosa equació de la Teoria de la Relativitat E=m·c² durant l’esdeveniment mundial de la física de l’any 2005.

PRESENTACIÓ

Hola! Benvinguts al meu bloc: "Una forma curiosa de veure el món".

En aquest bloc publicaré una entrada a la setmana.

Les entrades d'aquest bloc parlaran de curiositats. Coses curioses d'altres cultures o tradicions, del curiós origen de coses molt populars, característiques peculiars d'animals o plantes, i molts d'altres temes que cridin l'atenció del públic. També parlaré del significat de les paraules o els noms de persones, llocs, animals, plantes, etc.

Espero que us agradi.